Mia Llauder,
Teixint ceràmica
Les ombres ballant d’estructures de porcellana teixides, etèries i intocables. Un rar exemplar d’escultura ceràmica.
per Caterina Roma
Mia Llauder és una ceramista d’una imaginació brillant. El seu treball s’ha centrat principalment en la creació d’una àmplia gamma de petites porcellanes úniques: un alfabet propi. Com una meditació de perles, treballa minuciosament amb aquestes petites formes abstractes, una després de l’altra, com si no hi hagués res més: la minúscula bobina, l’espiral, l’òval rodó, un pal, un cercle…. Com si en la seva ment només hi hagués una mica de porcellana, blanc o de vegades negre, amb un toc de gres negre, brillantor vermell o daurat a les puntes. Individual. I repetir això una vegada i una altra, amb la mateixa cura.
Però aquesta petita peça no és més que una llavor, que passarà a formar part d’una gran estructura, una autèntica escultura ceràmica. Un alfabet que crea un llenguatge potent per expressar els conceptes més subtils, només amb cosir, unir, unir amb corda, roba, plàstic i fibres amb un aspecte lògic però lúdic.
La seva família tenia una empresa de roba domèstica, així que va créixer entre bobines de fils i cintes de colors, botons de centenars de formes, treballs de ganxet … joguines que va créixer per transformar-se en una cosmologia única i la va traduir en un enfocament artístic.
El treball de ceràmica de Llauder és lleuger i flexible i té característiques rares en el camp ceràmic. Treballa contra la rigidesa del material i cerca el seu moviment. L’artista canvia la naturalesa freda, dura, inerta i densa de la porcellana i la transforma al contrari. Així, cadascuna d’aquestes llavors pot formar part de les més diverses estructures, creacions i significats. Ella és després de la màxima expressió utilitzant les formes més bàsiques i la mínima elaboració, creant la màgia amb allò senzill i banal. Una essència minimalista per a una expressió màxima.
Al seu estudi regna la neteja, la neteja, amb molts petits calaixos, com caixes de joieria, que contenen les seves petites peces en ordre, de manera que pugui construir un conte nou en qualsevol moment. Art efímer que depèn de l’espai del voltant. Una mentalitat primordial, un plantejament artístic a la planxa, que treballa juntament amb la intuïció per construir peces de ceràmica semblants a teranyines.
Les seves noves creacions són cada cop més subtils i sofisticades. Un món de lògica, d’estructures racionals i modulars, com a xarxes neuronals, com petites societats que funcionen en perfecte equilibri. El missatge més fort que suggereixen aquestes peces és que la vida no es tracta de les coses, sinó del vincle entre les coses, de l’espai al voltant i entre els mòduls, ja siguin persones, objectes, llocs …
Mia Llauder té en compte no només les peces, sinó el buit que creen, l’ombra, el negatiu, el reflex en l’espai i l’esperit. No es tracta tant de l’aspecte material, sinó del suggeriment. Cada peça està creada concebent l’espai, el volum que ocuparà. I construint-se en aquest buit, l’estructura emergeix, tal com funciona una aranya.
És com si Llauder hagués creat una branca artística de l’estructuralisme, que realment no tenia lloc en el seu moment, però una disciplina que Levy-Strauss segur que hauria aprovat: les estructures abstractes expliquen profundament el que hi ha darrere de les relacions humanes, les estructures culturals, idiomes, societats, estructures musicals. L’element perd la seva importància: l’estructura, les relacions és el que importa. Desperta un esperit d’essència, l’esquelet de les coses.
Un clar exemple d’això, una mica més explícit des del seu costat, és la col·lecció de “Retrats”, recentment exposats, on representa la seva pròpia mirada personal sobre les relacions amb persones que l’envolten: amics, familiars, companys … hi són, però cadascun d’ells és també l’arquetip, la representació de rols i relacions. Cada escultura té un nom, fa referència a algú, però també el paper peculiar que ha creat amb l’artista.
No obstant això, segons ella mateixa explica, Mia Llauder funciona guiada per la intuïció, i qualsevol explicació del significat apareix només més tard, quan l’obra ja hi és, quan ja ha tingut lloc la creació. El seu objectiu és principalment estètic, contemplatiu, no narratiu o venjatiu. El que vol dir és allà mateix, davant dels teus ulls. És l’idioma que ella ha escollit per tocar-te, per dir-te, per moure’t. I és la tasca de l’espectador treure conclusions.
Mia Llauder (1962) va estudiar arts ceràmiques i aplicades a La Massana i La Llotja, ambdues a Barcelona, durant els anys 80. Ha treballat com a mestra de ceràmica durant molts anys, ensenyant tant a adults com a nens a la seva escola Ixió, regentant juntament amb el també ceramista Joan Serra. També compten amb una col·lecció de grans peces tornajades i no funcionals, fetes de gres i porcellana, que es venen a les fires de temporada a tot Europa.
Membre de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica, ha exposat la seva obra àmpliament des del 1988, tant a Espanya com a tot el món.
