RETRATS

Posted by in EXPOSICIONS

Retrats, un art relacional
Segons Nicolas Bourriaud en el ja clàssic assaig Una estètica relacional, l’art ha estat sempre relacional en graus diversos, és a dir, factor de socialització i fundador de diàleg. Una de les virtualitats de l’art és el seu poder de “reliance”, terme reprès del sociòleg Michel Maffesoli. “Reliance” de relligar més que de recol·lectar, és a dir, de vincular més que d’ajuntar. Una obra d’art no té una funció útil a priori, no pas perquè sigui socialment inútil sinó perquè està disponible, flexible “a una tendència infinita”: és a dir que es consagra al món de l’intercanvi, de la comunicació. L’obra suscita trobades i reunions, gestionant la seva pròpia temporalitat.
A la sèrie Retrats es relaten les relacions que al llarg dels anys la ceramista Mia Llauder ha anat construint amb persones que l’han influenciat, amics, coneguts, que han anat modelant la seva vida amb experiències bones i dolentes però que l’han marcat, fins quan han estat una coneixença d’un moment. Així, les escultures ceràmiques de Mia LLauder a la sèrie Retrats són un art relacional almenys de tres maneres diferents: ho són morfològicament, per la naturalesa articulada de peces modulars que lligades entre elles generen estructures relacionals; ho són sentimentalment, perquè cadascuna d’aquestes escultures és el retrat d’una relació humana que ha creat lligams emocionals i relligat les experiències vitals estructurant el ser de Llauder amb el dels altres; ho són socialment, perquè en exposar-se i fer-se púbiques s’han socialitzat però endemés gràcies o por mor del seu caràcter articulat, s’han desplegat i desenvolupat amb el visitant construint, construint-se, junts.
Ja fa temps que les escultures de Llauder es configuren a partir de l’enllaç de mòduls. Peces de porcellana que es van repetint, que venen del passat i es retroben més tard. Elements que s’han anat fent al llarg dels anys que s’han incorporant a un mostrari d’unitats bàsiques que Llauder guarda en una calaixera de tipògraf i que com les lletres de plom d’un grafista, va concatenat, alineant per escriure els seus relats. D’aquesta manera, com diu la ceramista, “en qualsevol moment puc construir”. Només que ara, en aquesta sèrie les unitats de base han perdut protagonisme per cedir-lo a les relacions que les lliguen. En peces anteriors, els lligams eren subsidiaris, de color blanc imperceptible, com a base o suport ubicats darrera, amagats dins les porcellanes, estaven supeditats a l’element individual. Ara, molt al contrari, els vincles són el motiu principal. El color vermell els ha donat cos i les línies que generen connectant els elements primaris fan un dibuix que és, de fet, el tema.
No deu ser casual que a les obres d’aquesta sèrie, al representar relacions humanes, les lligadures d’enllaç dels mòduls de porcellana s’hagin convertit en protagonistes. Perquè l’important no és el que són les persones en si mateixes (si és que la identitat pot tenir una naturalesa absoluta) sinó el que construeixen quan es troben i intercanvien. Els retrats de Llauder no poden ser altra cosa que constructius. Si Llauder fos escriptora es diria que en aquestes darrers treballs s’ha concentrat en crear una sintaxi, més que no pas en perfer un alfabet. Ha inventat tots uns mecanismes de generació de frases que li han permès definir el seu propi llenguatge.
Anna Pujadas
Professora de Teoria i Història del Disseny a EINA, Centre Universitari de Disseny i Art adscrit a la UAB
—————————————————————————————————————————
 catàleg
 
fotos d’Aina Serra, Pep Llauder i Cristina Villa.
web del Museu