Mia Llauder& Joan Serra
Stadtmuseum Siegburg, 10. 07.2022
Comparteixen la seva casa-taller prop de Barcelona i una producció ceràmica conjunta, amb la qual participen en els principals mercats d’Europa (França, Alemanya, Àustria, Holanda,…), però sobre aquest treball no és del que estem parlant aquí, perquè Mia Llauder i Joan Serra esposen la seva obra artística personal. Un recorregut individual de més de 20 anys i tenen la seva obra present en diverses galeries i museus d’arreu del mon.
A primera vista, aquestes obres distants tenen algunes coses en comú: l’espectre de color reduït al blanc i negre, complementat amb l’or i el vermell; el desig d’experimentar i explorar les possibilitats materials i tècniques de la ceràmica i la porcellana en concret, i la concentració en un llenguatge creatiu individual dins la diversitat de la seva obra. Però aleshores ja comencen les diferències, perquè tot i que ambdues obres es complementen d’una manera significativa, la parella es veu clarament separada artísticament.
En les treballs d’aquesta exposició Joan Serra treballa amb un nombre de materials molt reduït i estricte: la porcellana i la terra negra, i en algunes de les peces amb aportacions d’arlita (argila expandida), de vegades amb esponja amarada amb porcellana, de vegades amb l’acabat natural de la pasta . Ens ensenya els diferents processos de canvi als quals s’exposa cada material durant el procés de cocció, amb la visualització dels fenòmens físics als quals està sotmesa la matèria en la transició de diferents estats agregats en fondre i solidificar.
En un grup d’obres, que mostra al Stadtmuseum Siegburg, Joan Serra treballa amb incrustacions de boles d’arlita sobre formes geomètriques fetes d’argila refractaria -petits cuboides, panells de paret quadrats o poliedres d’estructura vertical- i un cop incrustada l’arlita, cobreix tot l’objecte amb una capa de porcellana. Durant el procés de cocció, l’arlita, – que el seu ús habitual és com granulat aportat al sòl per millorar el drenatge dels cultius botànics -, està subjecte a condicions diferents de les de la pasta refractària i la porcellana. Impulsades cap a l’exterior sota la calor extrema, presumiblement per les substàncies orgàniques amb què s’inflen, les esferes d’arlita, un cop dins la pell exterior dels objectes, rebenten la seva forma, ignorant les dimensions geomètriques, superfícies i vores, surten dels volums i es boteixen contra la superfície, per tal d’obrir-se camí parcialment, sota la pell de porcellana com pústules, com cèl·lules germinals a través del seu hoste o els trossos de terra a través del gel hivernal del permafrost. La porcellana desenvolupa esquerdes semblants a quartejats, escrostonades o abrasions, rebaves de vores afilades a la superfície, d’altra banda, plana, lesions que fan que el material realment dur sembli sensible i fràgil.
En l’altre grup d’obres, Joan Serra combina porcellana i terra negra, és a dir, argila enriquida amb manganès, la porcellana es cou a 1.300 ̊C., la terra negra en realitat només a 1.000 ̊C., a través del foc conjunt, Joan Serra provoca en el material reaccions diverses, evitar l’ús “normal” de les pastes, aquests temes son els que aquí es qüestionen explícitament. A través d’anys d’experimentació i proves sistemàtiques dels seus processos, Joan Serra ha reunit una riquesa d’experiència gairebé científica que serveix de base al seu treball. I tanmateix, la creació de cada objecte està sempre subjecta a un moment decisiu de l’atzar que no es pot controlar, sinó que vol i atorga als objectes la seva inconfusible singularitat. En algunes obres, Joan Serra combina volums d’esponja amarada en barbotina de porcellana amb blocs de terra negra sobre o al costat de l’altre, de manera que l’esponja crema i deixa la massa de porcellana amb una estructura que recorda a la pedra tosca fina o pedra pomez. Durant el procés de cocció, els blocs de porcellana es trenquen com una roca, mentre que el volum negre, el punt de cocció està sobre cuit entre 150 ̊C. i 300 ̊C., comença a inflar-se, fondre’s i fluir com el magma. Quan s’ha refredat, veiem una massa mòrbida plena de bombolles, que sembla gairebé cremosa i suau, i després torna a formar làmines llises i rugoses com el gel que es trenca o plaques de terra cremades per la calor i la sequera sobre un sòl sorrenc lixiviat, al mateix temps vellutat llis i flexible i de nou dur i esquerdat. Qualsevol persona que li agradi ho associa a magdalenes i pastissos de xocolata que s’han trencat per llevat en pols o regalèssia d’una coneguda fàbrica de rebosteria de Bonn. De fet, però, a Joan Serra no li interessen en absolut les analogies de caràcter material ni tan sols les delícies culinàries.
Es tracta d’explorar – de manera sensitiva – els processos canviants de la matèria de diferent configuració i estructuració física en les mateixes condicions de cocció i de la diversitat de resultats amb els mateixos elements d’un cànon de materials molt definit. El conflicte de masses (argila negra o expandida i porcellana) que existeix des del punt de vista científic-físic treu a la llum resultats sorprenents quan s’aplica artísticament entre el blanc, la severitat geomètrica i el negre, la massa amorfa, entre la rugositat i la suavitat, els contorns conservats i potència exuberant. Els blocs sobre els quals Joan Serra aplica parcialment un llustre d’or en una altra cocció a 800ºC. semblen fragments d’un camp volcànic. En la polaritat entre la porcellana vitrificada i llisa i la massa negra cremosa, el contrast entre el metall preciós com una fulla d’or i els volums semblants a la lava resulta inquietant i noble alhora, la violència física del procés de cocció forma obres semblants a un blocs de bellesa i presència sublims.
Les obres de Mia Llauder són del mateix color i alhora completament diferents. Gairebé es podria pensar que el ying i el yang es troben aquí, el principi masculí i femení, blanc i negre, llum i ombra, suavitat i rugositat, fermesa i ductilitat, rigidesa i moviment. Tot això es pot trobar conjuntament en l’obra d’ambdós artistes, però també es pot distingir clarament entre les dues obres.
Amb Mia Llauder, aquesta ambivalència sembla més lleugera i juganera. Talla, modela i construeix la porcellana en una gran varietat de formes en sèrie. De manera anàloga a les lletres, ha creat el seu propi alfabet, blocs de construcció individuals a partir dels quals desenvolupa la seva pròpia sintaxi lírica, el seu estil, el seu cànon lingüístic, amb varetes, plaques, cercles o anelles delicades i lleugeres, retorçats o llisos, blancs brillants o mats, esmaltat vermell, negre o daurat.
On Serra utilitza la massa en matèria i pes, Llauder ho fa en quantitat i varietat. Combina les seves peces de porcellana de manera additiva amb tota mena de materials, amb teixits, tuls i gases, amb tires de goma i cintes de tela, fils i filferros, llana d’acer, fregalls de rentar plats i lones de camions, sembla que no hi ha límits a la creativitat. De la varietat combinatòria i de les possibilitats individuals d’expressió, i tanmateix, com Joan Serra, Mia Llauder es mou en un cànon de formes estilísticament clarament definit i reconeixible.
Podem veure “imatges” tridimensionals enquadrades en marcs, una aposta suggerent per la imaginació, quan es grapen, es broden, es cusen o es connecten plats, etiquetes, anells o “botons” de porcellana blanca sobre un fons tèxtil vermell o negre; quan els delicats anells de porcellana broten com petites flors de seda vermella i tul negre, de vegades confinats a l’àrea limitada d’un marc fix, de vegades acumulats per formar estructures semblants a núvols de les quals semblen caure delicats anells de porcellana com gotes de pluja.
Les varetes o anelles lligades amb filferro i fils donen lloc a estructures de filigrana, amorfes, gràfiques o arquitectòniques que projecten ombres màgiques a la paret i expandeixen i redefineixen l’espai sobre la superfície (on normalment s’ha de pensar al revés, des de la superfície a l’espai). Algunes obres, sobretot les que tenen els nusos teixits amb filferro o les “cadenes” fetes de clavilles negres i punxegudes, semblen espines o filferro de pues, una aparença defensiva, que fa pensar en una corona d’espines, en la guerra i l’exclusió, el seu encant però està, precisament, en l’ambivalència entre l’espinós i la vulnerabilitat dels objectes lleugers, delicats i fràgils.
Ja siguin construïts en una estructura escultòrica o lligats en fila, molts objectes es poden canviar i variar de forma, comprimits, allargats, agrupats o estirats, col·locats o penjats. El joc de formes sempre dona lloc a una experiència tonal delicada quan les varetes de filigrana xoquen suaument entre si en el moviment canviant com un carilló de vent. Per a Mia Llauder, el moment lúdic, però també alegre, és el motor essencial a l’hora d’experimentar amb construccions constantment noves i variades de peces de porcellana i textures materials. Fins i tot es pot jugar explícitament amb algunes de les obres, en què les fràgils agulles de porcellana s’han d’enganxar entre fils vermells filats.
Si observeu la varietat d’objectes de Mia Llauder, que es basen en uns principis bàsics gairebé senzills com la seqüència, la concreció, la suma i l’acumulació, no podeu evitar desenvolupar associacions amb elements de la natura en les sempre noves i sorprenents creacions, espines, paraigües, flors, núvols, coralls, eriçons de mar, estalactites, estructures cristal·lines… potser també acumulacions d’ossos d’avantpassats o troballes que serveixen de fetitxes o recorden joies espirituals de cultures arcaiques que son capaços de generar sons, vibracions i connexions amb el més enllà o servir com a marcadors del destí. Si això és massa i sembla una sobrecàrrega narrativa, podeu endinsar-vos amb confiança amb l’aspecte purament sensual de la vista i deixar-vos guiar amb plaer i alegria per la lleugeresa juganera del llenguatge líric i del món poètic de Mia Llauder.
Joan Serra i Mia Llauder: En aquestes dues posicions divergents i alhora connectades de l’art ceràmic contemporani, la voluntat d’assajar noves possibilitats, que inicialment parteixen del que és tècnicament factible – la combinació de diferents materials en les mateixes condicions durant el procés de cocció, o la combinació de diferents materials en les mateixes condicions d’enllaç – que en ambdós casos condueixen sempre a resultats nous i sorprenents.
Mentre que l’una sembla estar dominada pel procés de manipulació de la massa, l’altra està dominada pel joc lúdic en la combinació de la varietat de materials, ambdues posicions es basen en l’efecte de contrastos: la unió del blanc i negre, la llum i ombra, solidesa i moviment, geometria i forma amorfa, estructura planificada i llibertat de l’atzar. En aquest sentit, les obres de Joan Serra i Mia Llauder es complementen d’una manera molt sensual i estimulant i et fan venir ganes de més.
Espero que gaudiu de l’exposició i, sobretot, gràcies a Joan Serra i Mia Llauder per la seva meravellosa feina!
Dra. Gundula Caspary MA
Directora del Museu de la Ciutat de Siegburg