Presentació

Segons Nicolas Bourriaud en el ja clàssic assaig Una estètica relacional, l’art ha estat sempre relacional en graus diversos, és a dir, factor de socialització i fundador de diàleg. Una de les virtualitats de l’art és el seu poder de “reliance”, terme reprès del sociòleg Michel Maffesoli. “Reliance” de relligar més que de recol·lectar, és a dir, de vincular més que d’ajuntar. Una obra d’art no té una funció útil a priori, no pas perquè sigui socialment inútil sinó perquè està disponible, flexible “a una tendència infinita”: és a dir que es consagra al món de l’intercanvi, de la comunicació. L’obra suscita trobades i reunions, gestionant la seva pròpia temporalitat.

Ja fa temps que les escultures de Llauder es configuren a partir de l’enllaç de mòduls. Peces de porcellana que es van repetint, que venen del passat i es retroben més tard. Elements que s’han anat fent al llarg dels anys que s’han incorporant a un mostrari d’unitats bàsiques que Llauder guarda en una calaixera de tipògraf i que com les lletres de plom d’un grafista, va concatenat, alineant per escriure els seus relats. D’aquesta manera, com diu la ceramista, “en qualsevol moment puc construir”. Ara les unitats de base han perdut protagonisme per cedir-lo a les relacions que les lliguen. En peces anteriors, els lligams eren subsidiaris, de color blanc imperceptible, com a base o suport ubicats darrera, amagats dins les porcellanes, estaven supeditats a l’element individual. Ara, molt al contrari, els vincles són el motiu principal. El color vermell els ha donat cos i les línies que generen connectant els elements primaris fan un dibuix que és, de fet, el tema.

Anna Pujadas
Professora de Teoria i Història del Disseny a EINA, Centre Universitari de Disseny i Art adscrit a la UAB